viernes, 18 de abril de 2008

Lengua e Historia del Valle de Arán/Llengua i Història de la Vall d´Aran. II parte.

(la I parte en: http://historiesdeviatger.blogspot.com/2008/04/lengua-e-historia-del-valle-de.html)

La medievalització.

Desfeta l'organització romana, la vall com a part del territori de Comenge va passar al regne visigòtic de Tolosa i, després de la derrota de Vouillé (506), al regne franc dels merovingis. La guerra civil que ocasionà la destrucció, pel rei merovingi Gontrà, de la seu episcopal de Lugdunum el 585, degué sumir el país en les lluites i les violències típiques del regne merovingi, superades en part per Clotari II vers el 613. Per aquest mateix temps, les campanyes dels reis visigots, especialment de Leovigild (568-86), contra els càntabres i vascons, van empènyer aquests darrers a l'altra banda dels Pirineus, fins prop de Tolosa, i afectaren moltes ciutats de l'antiga Novempopulània, que perderen la seva antiga organització, com ho demostra la desaparició de les seus episcopals d'Auloron, Dacs o Vasats.Aquest moviment de pobles va afectar d'alguna manera la vida de la Vall, puix que sembla que es va estendre a la zona actual dels dialectes gascons, nascuts de la llengua original o romanç parlat antigament a la zona sota la influència del parlar dels vascons. Sembla que tot aquest sector pirinenc va escapar, a partir d'aquest moment, del control directe dels francs i visqué autònomament. Així ho sembla reflectir el cronista Fredegari, que el 602 anomena Vascònia, o territori irredempt, els països situats més enllà de la Garona, on es trobava la Vall, és a dir, la futura Gascunya.

Bandera de la Val d´Aran, és igual que la creu de l´occitània o creu càtara amb l´escut al mig de la Val d´Aran, aquesta creu té una associació amb el món solar i amb els dotze símbols de l'horòscop occidental, tres símbols zociacals per cada branca de la creu.

L'alta edat mitjana.

La invasió musulmana de l'inici del segle VIII va deixar de banda, pel seu escàs interès econòmic i manca de ciutats o punts importants per a reduir, un gran sector dels Pirineus, en concret el sector gascó, i per altra part la derrota que Eudes, duc d'Aquitània, va infligir a al-Samah, el 721, quan després de recobrar Narbona es dirigia contra Tolosa, impedí que Gascunya es convertís en país sotmès o tributari. És per açò que a la Vall la invasió àrab no tingué cap influència ni cultural ni ètnica.L'Aquitània d'Eudes mantingué la seva autonomia i brillantor cultural un cert període, però quan Carlemany volgué reorganitzar les fronteres dels seus dominis, sobretot després de la fracassada expedició contra Saragossa del 778 i de la desfeta de part del seu exèrcit en retirada, infligida pels gascons, Aquitània, en qualitat de ducat, es va convertir en una de les peces del seu domini. Tot seguit, per acció seva i dels comtes de Tolosa, es van crear un seguit de comtats o centres ben organitzats entorn d'un comte a banda i banda dels Pirineus, des de Pallars i Ribagorça, organitzats pels comtes de Tolosa, fins a Urgell i Cerdanya, Besalú i Empúries, directament vinculats a la cort franca. La Vall d'Aran, per la seva tradicional adscripció i relació, va restar vinculada al comtat ultrapirinenc de Comenge, organitzat amb Asnar I vers el 900, que alguns creuen successor d'un tal Wandrill.Vers el 944, Arnau I, fill d'Asnar, per raó del seu casament amb Arsenda, filla del comte de Carcassona, s'erigí en sobirà amb els països de Foix i Coserans. Més endavant Bernat I de Foix (1035-38) s'emparentà amb la casa de Bigorra en casar-se amb Garsenda, comtessa de Bigorra, i per consegüent també s'emparentà amb els regnes d'Aragó i de Navarra. Aquest seguit d'aliances familiars donà lloc, entre d'altres coses, a un augment de poder dels pobles pirinencs, palès en les seves campanyes contra els àrabs a la Catalunya Vella.En començar el segle XI, quatre senyories principals, la dels ducs d'Aquitània, la dels de Gascunya, la dels comtes de Tolosa i la dels comtes de Barcelona, es repartiren els pobles meridionals. Els comtats limítrofs de la Vall d'Aran per la part de migdia, els de Ribagorça i Pallars, pretengueren al llarg dels segles el domini de l'Aran. Un primer intent fou dut a terme pel successor de la comtessa Toda de Ribagorça, Guillem Isarnes, que morí combatent contra els aranesos quan intentava d'apoderar-se del seu territori, en una data que havia estat per alguns historiadors el 1018, però segons Valls i Taberner no morí fins el 1025. El 9 d'agost de 1094 hi hagué un conveni de separació de dominis entre els comtats de Pallars Jussà, on governava Ramon V, i de Pallars Sobirà, on governava Artau II, del qual es desprèn que cap lloc de l'Aran pertanyia o quedava en poder d'Artau II, però que sí que quedava en poder seu tota la Vall d'Àneu (al límit amb l'Aran), entre d'altres territoris.

El comtat de Comenge, al qual pertanyia la Vall d'Aran, restà enmig dels dos grans agrupaments d'estats: a ponent, entre els naixents regnes de Navarra i d'Aragó, que anaven estenent llur influència feudal per Bearn i per Bigorra, i a llevant la del comtat de Barcelona, que ho feia vers les terres situades a l'E d'aquests territoris.Quan Ramir I d'Aragó es casà amb Ermessenda de Bigorra (1036), les quatre valls lliures de Manhac, Nesta, Aura, Barbarossa i l'Aran foren aportades als dominis d'Aragó per aquest casament, però no hi ha constància de com ni en quina part s'exercí el domini o sobirania en aquestes valls pirinenques de l'alt Comenge i de l'Aran, com tampoc en les fronteres de les cases aragonesa i franca, puix que els comtes de Comenge estigueren en constants relacions amb els sobirans d'Aragó, que acabaren de ser lligades per aliances familiars i pel suport que els donaren en la conquesta del país als musulmans, com fou l'ajut donat a Alfons I el Bataller d'Aragó, arran d'un concili que convocà a Tolosa de Llenguadoc en 1117-18, pels barons llenguadocians vassalls seus, entre els quals Gastó IV de Bearn i Cèntul II de Bigorra, amb vista a la conquesta de Saragossa.Amb el casament de Peronella, filla de Ramir II d'Aragó, i neboda d'Alfons I, amb el comte de Barcelona Ramon Berenguer IV (1137), aquests territoris passaren a ser feus de la corona catalano-aragonesa i els seus vassalls continuaren prestant els mateixos serveis als comtes en l'ajut a la conquesta que havien prestat als reis aragonesos. Aquesta sobirania de la corona catalano-aragonesa s'estenia des del Rosselló fins al Bearn. El 1144, el comte Bernat de Comenge s'anomena encara, tanmateix, " nobilissimo comite dominante in terra Convenarum, in Saves, in Coserans et in Aranno".



Museu de la Val d´Aran a Vielha. Visita obligada ja que és molt interessant.
Foto: Viatger.

Alfons I de Catalunya-Aragó volgué afermar els seus estats ultrapirinencs dins el seu projecte de restauració de la civitas Convenarum, per a la qual cosa inicià una política matrimonial i casà la seva cosina Matella dels Baus (que havia estat casada abans amb el vescomte Pere I de Bearn, mort el 1153) amb el comte Cèntul III de Bigorra, i cedí a aquest comte el 1169 (el 1175 segons altres autors) la Vall d'Aran amb totes les seves pertinences. El mateix Alfons I intervingué el 1178 prop del duc d'Aquitània, Ricard, per tal que posés en llibertat l'esmentat Cèntul III de Bigorra, que havia caigut presoner.Poc abans del 1175, el rei, que hom ha anomenat Emperador dels Pirineus, establí un tractat d'emparança amb els aranesos, estipulat al monestir de Sant Andreu de Barravés (Alta Ribagorça); en canvi de la protecció reial, els aranesos es comprometien a pagar anualment al rei un tribut consistent en un galinde blat per foc (aquest fet donà lloc a un fogatge aranès de gran interès per a la demografia) i el rei es comprometia alhora a atorgar els delmes que li corresponien al monestir de Mijaran.Sembla que aquesta fou la raó per la qual Alfons I, el 1192, amb motiu de la unió de les cases de Comenge i de Bigorra, per casament de Peronella, filla de Bernat IV de Comenge, amb Gastó de Montcada, vescomte de Bearn, pel seu dret de sobirania revisà i estipulà les condicions d'aquest contracte, i es reservà aleshores sota el seu domini la Vall d'Aran, adduint que aquesta no havia pertangut mai al comtat de Bigorra, afirmació contradictòria amb el fet esmentat de la seva cessió del 1169 a Cèntul III de Bigorra.

L´enciclopèdia catalana: http://www.enciclopedia.cat/

No hay comentarios: