sábado, 16 de septiembre de 2006

El preu per Sergi Pàmies

Havent dinat, el meu pare acostuma a pronunciar alguna sentència. Solen ser frases lapidàries, llocs comuns que traspuen un gran respecte per valors com la feina ben feta, la paraula donada o la puntualitat, i una tendència a lamentar-se d´un món que, segons ell, ja no rutlla com abans. Fa anys, m´agradava discutir- hi amb arguments que el treien de polleguera. Ara que només el veig de tant en tant, en canvi, m´estimo més no atabalar-lo. Prou pena té, pobre. A l´hora del descafeïnat amb sacarina, quan comença a moure la cullereta en el sentit de les busques del rellotge, sé que està a punt de regalar-me un dels seus judicis. Avui, però, s´ha fet pregar una mica, fins que, com a coronament d´una explosió d´estossecs rogallosos, ha dit: “Tots tenim un preu”, en el mateix to en què sol sentenciar: “El peix gros es menja el peix petit” o “ “Qui té el cul llogat no sempre seu on vol” Per variar, jo tenia pressa, i ens hem acomiadat a corre-cuita. Mentre el taxi em duia des de la residència a l´estació, la frase em ballava pel cap i m´impedia pensar en cap altra cosa. ¿Què havia volgut dir amb allò de “Tots tenim un preu”? Un cop dins del tren que m´ha de dur a València, m´he preguntat quin deu ser, si es que tinc, el meu preu. La possibilitat d´haver-me venut alguna vegada ha fet posposar la resposta. M´he regirat la biografia. No hi he trobat res sospitós. Vaig pagar-me el estudis treballant de nit. Un cop aconseguida la llicenciatura, vaig obrir consulta pròpia. M´he guanyat a pols la confiança d´una clientela que em permet mantenir un fill, una hipoteca, un cotxe i pagar la residència del pare. D´independència, doncs, me´n sobra, i he procurat conservar-la, fins i tot quan m´han proposat d´unir-me a projectes que potser m´haurien fet més ric però que m´haurien tret capacitat de decisió, llibertat, (encara que em sàpiga greu admetre-ho) protagonisme. Per la finestra del vagó, la ciutat desapareix, engolida per un mar d´onades esbravades. Si tots tenim un preu, ¿quin deu seu el meu?, torno a preguntarme. Agafo el bloc de notes i la calculadora que sempre duc a la maleta. Durant el viatge , m´invento combinacions matemàtiques per valorar-me, coeficients basats, per exemple, en el dies ja viscuts dividit per les setmanes que preveig viure multiplicat pels guanys d´un trimestre elevat (només és un joc) al número del carrer on visc. El resultat m´espanta. Tant, que no crec que ningú pugui estar interessat a pagar-ho. Si ningú no està disposat a pagar el que considero que valc, ¿significa que sóc un fracassat? L´interrogant perdura, enforteix l´essència del dubte i m´obliga a rebaixar l´import a la meitat, vejam què. Tampoc. Quan passa el revisor, el miro als ulls i pressuposo que el seu preu deu ser, per força, inferior al meu. Aquest pensament em produeix un sentiment de vergonya que (m´en sorpren) no intento corregir. Incòmode per la intensitat de la mirada d´ell, procuro mirar finestra enllà: el sol és una moneda incandescent; l´horitzó, l´escletxa d´una guardiola. Arribem. El rellotge de l´estació no funciona. Les busques s´han aturat damunt del número set. Ho interpreto com un signe de fatalitat que, no sé per qué, relaciono amb la cullereta aturada dins de la tassa del meu pare. Sense deixar de caminar, em trec el telèfon portátil de la cartera i truco a la residència. Des de la centraleta, em posen en contacte amb l´habitació d´ell. Comunica. Ho torno a intentar. Comunica. A la tercera, despenja. Li pregunto si li passa res. Em pregunta que què li ha de passar. Li contesto que l´he vist cansat. Em diu que sempre ho està, de cansat. Li pregunto amb qui parlava. “ Amb la teva mare”, respon. M´aturo al vestíbul de l´estació. Miro de dreta a Ezquerra. Suo. La meva mare va morir fa dos anys. Com si no l´hagués sentit, torno a preguntar-li amb qui parlava. “Amb la teva mare”, repeteix. Busco un banc per seure. Si el tingués al davant, si pogués acompanyar-lo fins a la butacaa i ajudar-lo a instal-lar-s´hi, seria diferent. Podria mirar-lo als ulls, agafar-li les mans, provar de reconfortar-lo i explicar-li que potser no era ella. Que probablement no era ella. Però sóc a València, a punt de tenir un sopar de feina que, ben pensat, m´hauria pogut estalviar.

El revisor de fa una estona travessa el vestíbul. Em mira amb l´expressió de qui creu que els que parlen per telèfon portátil en públic som uns exhibicionistes. Envejo l´energia d´unes noies que, molt a prop meu, fan explotar unes boles inmenses de xiclet. El pare pregunta: “¿Em sents?” la línea s´omple d´interferències, que, per sort, de seguida s´allunyen. “Sí, sí”, crido. Fem una pausa, que ell aprofita per tossir i jo per enyorar la mare. Busco les paraules per continuar parlant amb ell, però només trobo un pensament: si fa una estona tenia un preu, ara tinc un altre, probablement més baix. Nerviós, acoto el cap i, amb un fil de veu, li pregunto: ¿I com està la mare?

2 comentarios:

Ana Ozores dijo...

Encara que no acabo de veure molt clar el final (per què té un preu més baix ara? per no dir la veritat a son pare?), aquest relat m'ha deixat una sensació estranya, molt semblat al desassossec...

Viatger dijo...

Bé tal com interpreto (així de forma general) el personatge busca que preu pot tenir, fins i tot arribant a creure's superior que altres persones, no obstant això la seva vida que sembla li va bé, la seva carrera, família, etc. i precisament en el moment que més li necessita el seu pare no pot estar al seu costat per a ajudar-lo. Per tant no és tan bo (superior) com es pensava...