Porta del convent del Carme Segle XIVSant Adrià de Besòs (3,87 km2) és el municipi situat a la desembocadura del riu Besòs, entre els municipis de Barcelona, Santa Coloma de Gramenet i Badalona, amb els quals forma una continuïtat urbana.
El riu ha estat, des de sempre, un dels elements determinants de la vida del poble. Així el poblament del territori de Sant Adrià va ser tardà a causa de la naturalesa del terreny (aiguamolls, vernedes espesses) i de les riuades (besosades) freqüents.
L 'origen de la població és l'església parroquial de Sant Adrià, esmentada ja l'any 1012. En aquesta església es va fundar, cap a l'any 1092, un priorat de canonges agustinians regulars depenent de Sant Ruf d'Avinyó. Sant Oleguer va ser prior (1095-1108) d'aquest monestir, abans de ser bisbe de Barcelona i arquebisbe de Tarragona. Finalment, el monestir es va traslladar a Santa Maria de Terrassa (el 1127). A redós d'aquesta església, sobre un petit turó (14m d'altitud) a l'esquerra del Besòs, es va formar el nucli antic del poble.
Des de temps molt antic també hi havia a la vora del Besòs nombrosos molins fariners, que durant molts segles van ser una de les principals fonts de riquesa de la població adrianenca. En els seus orígens, la història de Sant Adrià va estar molt unida a l'església catalana. Concretament, els bisbes de Barcelona n'eren senyors jurisdiccionals (baronia de Sant Adrià) i el terme era governat per un alcalde episcopal.
Davant de l'església es va construir l'anomenat Castell del Bisbe, un casal on s'allotjaven els mateixos bisbes o altres personatges notables, sobretot en temps de pesta; en el segle XVII ja es trobava molt malmès.
El fet de ser un lloc per on es travessava el riu, camí de Barcelona, va perjudicar més que afavorir el poble: els musulmans el van destruir el 1114 i els francesos, el 1697; això, afegit a les freqüents besosades, va causar el despoblament del terme.
En el segle XVIII la conjuntura va canviar. La fertilitat del sòl, l'abundància d'aigua i la proximitat del gran mercat de Barcelona van produir una gran prosperitat, basada en el conreu de verdures, llegums, fruita i vinya. Sant Adrià quasi va doblar la població (59h. el 1718; 111h. el 1787), la qual es trobava disseminada en nombroses masies, de la immensa majoria de les quals només ens queda el nom (can Sabater, can Coll, can Farinetes, ca l'Esquerra, etc.). D'aquestes masies vuitcentistes encara resta en peu can Rigalt. Malauradament, durant les guerres napoleòniques Sant Adrià va tornar a ser destruït.
En el segle XIX i principi del XX, els prats i les vernedes de Sant Adrià van ser un lloc d 'esbarjo freqüentat pels barcelonins, i també un indret on es van fer reunions obreres.
Malgrat que no és gaire gran, el terme de Sant Adrià ha estat cobejat pels municipis veïns de Barcelona i Badalona, i el 1929 van aconseguir que el Govern central decretés l'agregació a aquests dos municipis; el riu Besòs seria la nova línia divisòria. El reial decret llei però, no es va arribar a aplicar mai, i el 1955, gràcies a la insistència dels adrianencs, l'agregació va ser finalment anul·lada.
El segle XX, i amb ella la industrialització, van trasbalsar completament la vida de Sant Adrià. El creixement lent i sostingut (329h. el 1860; 418h. el 1900) i la vida basada en el conreu del camp van canviar sobtadament amb l'establiment de les primeres indústries i l'arribada dels primers immigrants, ambdós fenòmens provocats per la proximitat de Barcelona.
Especialment significativa va ser la dècada dels anys vint, quan la població es va multiplicar per sis (1.073h el 1920; 6.515h. el 1930); aquest creixement es va deure, en part, al fet que s'hi van establir obrers dels que treballaven a les obres del metro, i a l'Exposició Internacional de Barcelona de 1929.
En aquella època es va iniciar una de les grans constants de la historia contemporània de Sant Adrià: l'establiment de centrals tèrmiques (Energia Elèctrica de Catalunya; l'actual FECSA, al marge esquerre del riu; Companyia de Fluid Elèctric, dita La Catalana, el 1917, al marge dret). Altres indústries d'aquella època van ser la societat General Electrometal·lúrgica (1918) i la factoria productora de vidre Celo (1925).
El riu ha estat, des de sempre, un dels elements determinants de la vida del poble. Així el poblament del territori de Sant Adrià va ser tardà a causa de la naturalesa del terreny (aiguamolls, vernedes espesses) i de les riuades (besosades) freqüents.
L 'origen de la població és l'església parroquial de Sant Adrià, esmentada ja l'any 1012. En aquesta església es va fundar, cap a l'any 1092, un priorat de canonges agustinians regulars depenent de Sant Ruf d'Avinyó. Sant Oleguer va ser prior (1095-1108) d'aquest monestir, abans de ser bisbe de Barcelona i arquebisbe de Tarragona. Finalment, el monestir es va traslladar a Santa Maria de Terrassa (el 1127). A redós d'aquesta església, sobre un petit turó (14m d'altitud) a l'esquerra del Besòs, es va formar el nucli antic del poble.
Des de temps molt antic també hi havia a la vora del Besòs nombrosos molins fariners, que durant molts segles van ser una de les principals fonts de riquesa de la població adrianenca. En els seus orígens, la història de Sant Adrià va estar molt unida a l'església catalana. Concretament, els bisbes de Barcelona n'eren senyors jurisdiccionals (baronia de Sant Adrià) i el terme era governat per un alcalde episcopal.
Davant de l'església es va construir l'anomenat Castell del Bisbe, un casal on s'allotjaven els mateixos bisbes o altres personatges notables, sobretot en temps de pesta; en el segle XVII ja es trobava molt malmès.
El fet de ser un lloc per on es travessava el riu, camí de Barcelona, va perjudicar més que afavorir el poble: els musulmans el van destruir el 1114 i els francesos, el 1697; això, afegit a les freqüents besosades, va causar el despoblament del terme.
En el segle XVIII la conjuntura va canviar. La fertilitat del sòl, l'abundància d'aigua i la proximitat del gran mercat de Barcelona van produir una gran prosperitat, basada en el conreu de verdures, llegums, fruita i vinya. Sant Adrià quasi va doblar la població (59h. el 1718; 111h. el 1787), la qual es trobava disseminada en nombroses masies, de la immensa majoria de les quals només ens queda el nom (can Sabater, can Coll, can Farinetes, ca l'Esquerra, etc.). D'aquestes masies vuitcentistes encara resta en peu can Rigalt. Malauradament, durant les guerres napoleòniques Sant Adrià va tornar a ser destruït.
En el segle XIX i principi del XX, els prats i les vernedes de Sant Adrià van ser un lloc d 'esbarjo freqüentat pels barcelonins, i també un indret on es van fer reunions obreres.
Malgrat que no és gaire gran, el terme de Sant Adrià ha estat cobejat pels municipis veïns de Barcelona i Badalona, i el 1929 van aconseguir que el Govern central decretés l'agregació a aquests dos municipis; el riu Besòs seria la nova línia divisòria. El reial decret llei però, no es va arribar a aplicar mai, i el 1955, gràcies a la insistència dels adrianencs, l'agregació va ser finalment anul·lada.
El segle XX, i amb ella la industrialització, van trasbalsar completament la vida de Sant Adrià. El creixement lent i sostingut (329h. el 1860; 418h. el 1900) i la vida basada en el conreu del camp van canviar sobtadament amb l'establiment de les primeres indústries i l'arribada dels primers immigrants, ambdós fenòmens provocats per la proximitat de Barcelona.
Especialment significativa va ser la dècada dels anys vint, quan la població es va multiplicar per sis (1.073h el 1920; 6.515h. el 1930); aquest creixement es va deure, en part, al fet que s'hi van establir obrers dels que treballaven a les obres del metro, i a l'Exposició Internacional de Barcelona de 1929.
En aquella època es va iniciar una de les grans constants de la historia contemporània de Sant Adrià: l'establiment de centrals tèrmiques (Energia Elèctrica de Catalunya; l'actual FECSA, al marge esquerre del riu; Companyia de Fluid Elèctric, dita La Catalana, el 1917, al marge dret). Altres indústries d'aquella època van ser la societat General Electrometal·lúrgica (1918) i la factoria productora de vidre Celo (1925).
Central Tèrmica
Els treballadors de la Catalana van donar lloc al barri del mateix nom; de la mateixa època és la urbanització Font i Vinyals (1922)- l'actual barri de Sant Joan Baptista- .
Durant la guerra civil de 1936-1939 i els anys de la immediata postguerra, el camp de la Bota, la zona de la platja a tocar amb Barcelona, es va fer tristament famosa perquè s'hi van fer nombroses execucions.
A partir del 1950, Sant Adrià va tornar a créixer ràpidament (15.801 h. el 1960; 36.052 h. el 1981)sempre per la instal·lació de noves fàbriques i per la construcció de barriades d 'habitatges per a treballadors, la majoria procedents d'altres llocs d'Espanya. Així es va bastir el polígon industrial de Monsolís (1955) i els barris de la Verneda (1952), el Besòs (1960) i la Mina (1970).
La comunicació entres aquests barris, però, és difícil, a causa de les grans vies de comunicació que travessen el municipi (carretera i autopista de Mataró, ronda de Dalt i cinturó del Litoral, ferrocarrils de Barcelona a Mataró) i del mateix riu Besòs. Aquest ha continuat produint inundacions; especialment importants van ser les besosades de 1962, que van causar morts i van inundar centenars d'habitatges.
Si bé moltes barriades de Sant Adrià depenen dels municipis veïns per obtenir determinats serveis, el Mercat Municipal i, sobretot, el mercat setmanal del dimarts (encants), tenen un abast supramunicipal i proveeixen els barris limítrofs de Santa Coloma de Gramenet i Badalona.
Durant els anys del franquisme, el creixement molt ràpid i la manca de capacitat de gestió i de decisió de l'Administració local adrianenca, no representativa, va provocar importants dèficits d'equipaments i de serveis públics.
Actualment, Sant Adrià és una població en que predomina el sector terciari. La indústria està molt diversificada (transformats metàl·lics, química i construcció sobretot) i predominen les empreses de tipus mitjà. Entre les instal·lacions industrials destaquen les centrals tèrmiques del Besòs i de Fecsa -les tres xemeneies, que són una de les imatges emblemàtiques de Sant Adrià- i la planta incineradora d 'escombraries, de tecnologia molt moderna.
Sant Adrià es troba actualment en una nova i esperançada etapa de la seva llarga història. Si bé la crisi econòmica dels anys setanta i començament dels vuitanta li ha fet perdre una mica de població (33.075 h el 2000), la gestió de les diverses administracions públiques democràtiques ja s'ha fet notar, i els problemes pendentses poden afrontar de manera més eficaç i segons les autèntiques necessitats i els desigs de la població adrianenca.
Sebastià Riera Viadé
Universitat Autònoma de Barcelona
Significat de l'escut del municipi de Sant Adrià de Besòs
L'escut de Sant Adrià de Besòs es un quadrat recolzat en un dels seus angles (en termes heràldics se'n diu escut caironat)
Enclusa: Un dels principals atributs de Sant Adrià juntament amb la palma, símbol del martiri (Sant Adrià va ser un romà convertit al cristianisme que va morir víctima del martiri per no renunciar a la seva nova religió). L'enclusa també representa la part industrial de Sant Adrià.
Corona de baró: La corona que hi ha a l'escut del nostre poble és conseqüència dels orígens de baronia de Sant Adrià. Això vol dir que aquest territori pertanyia a l'església í el bisbe de Barcelona era baró de Sant Adrià.
Faixa onada: Aquesta faixa en forma d'ona vol representar el riu Besòs. El riu, que travessa el nostre municipi, ha estat un factor determinant en el desenvolupament industrial de Sant Adrià.
Riu Besòs
Les Besosades
En temporades de forta pluja, el nostre riu Besòs aguanta, sobtadament, la influència dels 5 rius que el componen: els Ripoll, Caldes, Tenes, Congost i Mogent. Això ha comportat fortes riuades conegudes com "besosades".
Antigament les "besosades" s'emportaven els ponts del nostre riu. Quan això passava , l'enginy humà creà un ofici a Sant Adrià: "Els Passadors". Deurien de ser homes forts el que traspassaven a coll-i-be als habitants del nostre poble, sobretot a nens i ancians.
D'aquí ve la referència als nostres Gegants.
El Gegant, "l'Adrià", porta la seva filla a coll-i-be rememorant els antics "passadors".
La Geganta, "la Natàlia", duu un cistell de maduixes silvestres, que la fèrtil terra de Sant Adrià oferia.
I la nena, "La Eulàlia" , ... ben a punt de traspassar el Besòs.
El Gegant, "l'Adrià", porta la seva filla a coll-i-be rememorant els antics "passadors".
La Geganta, "la Natàlia", duu un cistell de maduixes silvestres, que la fèrtil terra de Sant Adrià oferia.
I la nena, "La Eulàlia" , ... ben a punt de traspassar el Besòs.
Textos trets de la web de l´Ajuntament de Sant Adrià de Besòs:http://www.sant-adria.net/cat/home.php
Versión en Castellano en: http://www.sant-adria.net/cas/contenido.php?ctn=historiaFotos: Viatger, a excepció del gegants també agafada de la web de l´Ajuntament de Sant Adrià.
No hay comentarios:
Publicar un comentario