Històries de Viatger: Llengua i Història de la Vall d´Aran. III i última.

la I part a: http://historiesdeviatger.blogspot.com/2008/04/lengua-e-historia-del-valle-de.html

la II part a: http://historiesdeviatger.blogspot.com/2008/04/lengua-e-historia-del-valle-de_18.html

La baixa edat mitjana

El 22 de setembre de 1201 el comte rei Pere I, des de Banheras de Bigorra, cedí la Vall d'Aran al comte Bernat IV de Comenge, i aquest es reconegué vassall del rei per l'Aran i per Comenge, dins la mateixa política que el seu antecessor. Açò demostra que l'Aran era realment, com diu Miret i Sans, una espècie d'atot o peça de joc en mans dels reis, amb el qual indemnitzaven perjudicis causats o conquerien aliances. A més, Pere el Catòlic cedí l'Aran a fi que el comte de Comenge repudiés la seva muller Maria de Montpeller, amb la qual es casà després (1204) i obtingué així la senyoria de Montpeller.

Dissortadament manca documentació per a conèixer com van penetrar les doctrines albigeses a la Vall d'Aran, que semblen tenir una incidència extraordinària a la Vall a la fi del segle XII. Aquestes doctrines portaren a la croada albigesa, convocada des de Roma i aprofitada per la monarquia francesa per estendre els seus dominis a Occitània, i en la decisiva batalla de Muret, morí Pere el Catòlic (1213) malgrat el suport que tingué dels comtes de Foix, Comenge, Bearn i de Ramon VI de Tolosa. Es produí així l'enfonsament de l'hegemonia catalana a Occitània i el mateix domini de la Vall d'Aran, baluard contra les ambicions del rei francès i del pontificat, corregué el perill de perdre's. El 1220 trobem altra vegada la Vall d'Aran en poder de la casa de Barcelona, però es desconeix com hi tornà.

El tractat de Corbeil (1258) entre Lluís IX de França i Jaume I de Catalunya-Aragó fou la ratificació del desastre de Muret i mostra el fracàs de la política occitana del Conqueridor, ja que renuncià als seus drets sobre les terres d'aquesta banda dels Pirineus i a la tasca iniciada pels seus avantpassats de crear un estat pirinenc. Hom ha considerat aquest tractat com una traïció del Conqueridor vers aquestes terres occitanes i llurs vassalls i vers les antigues aspiracions del regne d'Aragó.

La Vall d'Aran va romandre com un bastió al cor dels Pirineus. Al juliol del 1265 Jaume I féu estada a l'Aran amb motiu d'un viatge a Perpinyà. Sembla que el rei dubtava de la fidelitat dels aranesos, aïllats i apartats del centre dels seus dominis, o bé tenia alguna dificultat per part dels gascons i cregué convenient d'anar a l'Aran i fer-hi sentir o reconèixer la seva autoritat.

Escut de la Val d´Aran

Cal remarcar que durant el segle XII es formaren a Catalunya i a Occitània associacions de comunitats rurals, sobretot en algunes valls, com Andorra, la Vall d'Aran, la Vall de Ribes, que es constituïen en entitats per defensar els interessos comuns i exercir un protagonisme destacat en la guerra de la noblesa catalana, dirigida pels comtes de Pallars i de Foix, contra el rei Pere II de Catalunya-Aragó (1276-80), amenaçant la rereguarda dels territoris sollevats i impedint l'auxili als rebels per la part de França. També els aranesos intervingueren en l'ocupació del Pallars i el setge de Balaguer.L'especial situació de la Vall d'Aran féu també que la monarquia francesa fes repetides temptatives per ocupar-la a partir de la fi del segle XIII. El primer intent fou a conseqüència de l'excomunió del papa Martí IV contra el rei Pere II amb motiu de l'ocupació per aquest de l'illa de Sicília i la concessió papal dels estats de la corona catalano-aragonesa al rei Felip III, l'Ardit, de França. Amb el pretext de castigar les vexacions dels aranesos contra el comtat de Comenge, el senescal de Tolosa, ajudat per molts aranesos i en especial per Auger de Les, senyor d'aquesta localitat, va envair la Vall d'Aran entre el dia 1 i l'11 de novembre de 1283 i la va ocupar. El fracàs de la croada del rei francès contra Catalunya, el 1285, semblava comportar la restitució dels territoris catalans ocupats, entre els quals es trobava la Vall d'Aran, però els francesos al·legaren que la conquesta de la Vall no tenia res a veure amb la croada i fou necessària una intensa activitat diplomàtica que s'estengué del tractat d'Anagni (1295) fins al conveni de Poisy (1313).

Mentre duraven aquestes diligències, se signà el 1298 el conveni d'Argelers entre Felip el Bell de França i Jaume II de Catalunya-Aragó, en el qual es determinà que la Vall passaria provisionalment al domini d'un sobirà neutral, en aquest cas Jaume II de Mallorca, que la integrà a la lloctinència de Rosselló i va nomenar un governador propi per a la Vall. Es coneixen tres governadors de la Vall: Arnau de Sant Marçal (1298-1307), Pere Bernat d'Asnava (1307-10) i Pere de Castell (1310-13), aquest últim quan regnava ja el rei Sanç de Mallorca.

L'administració dels reis de Mallorca fou beneficiosa per a la vall, puix que els governadors retornaren i respectaren les institucions tradicionals, que els francesos havien suprimit en unir la Vall a la demarcació administrativa del senescal del Llenguadoc, però no fou pacífica ni favorable a la corona de Mallorca, que hagué de lluitar per mantenir l'ordre a causa dels bàndols que s'havien format entre els aranesos. El partit més rebel fou el dels senyors de Les, que sempre es mostraren fervents partidaris de la unió de la Vall a la corona francesa, des que afavoriren la invasió del 1283.

Les negociacions per al retorn de la Vall a Catalunya-Aragó no prosperaven per l'habilitat del rei francès, que des del primer tractat del 1295 s'esforçà a exceptuar la Vall d'Aran dels països que havia de retornar i que va acumular una gran quantitat d'arguments històrics i llegendaris a fi de prolongar indefinidament les gestions i obtenir així que l'ocupació de la Vall esdevingués un fet consumat. Enfront d'açò, el rei Jaume II de Catalunya-Aragó desplegà una hàbil diplomàcia que obtingué per fi, l'any 1312, d'acord amb una disposició presa al concili de Viena, el nomenament d'una comissió mixta, formada per compromissaris d'ambdós bàndols, la qual es va reunir a Viella. El resultat d'aquesta comissió fou la devolució de la Vall d'Aran al rei Jaume II el 23 d'abril de 1313.

Glèisa (Esglèsia) de San Miqueu de Vielha, capital de la Val d ´Aran.
Foto:Viatger.

A l'agost del 1313, els magistrats i el consell de la Vall foren rebuts pel rei al castell de la Suda de Lleida i allà, en un privilegi solemne, anomenat la Querimonia, els va confirmar la lliure i franca possessió de llurs muntanyes, sense servitud reial, subvenció, precari, vegueriment ni absolució de domini, amb la llibertat dels pasturatges extensiva als prats i camps no vedats; el lliure aprofitament dels boscos, de l'aigua (tant per a regar com per a moure molins) i la llibertat de pescar i de caçar; exempció de tot dret de barra, i l'obligació per part del rei de mantenir-los si l'havien de seguir en la host més d'un dia. També els reconeixia el règim econòmic familiar tradicional de la convinençao mitja guadanyeria, en la qual per pacte mutu (normalment en capítols matrimonials) s'estableix un règim de comunitat limitada de béns, en el qual els consorts paguen per parts iguals els deutes derivats del règim i el govern de la casa i es divideixen, a la mort d'un d'ells, si no hi ha fills, els guanys i els augments obtinguts durant el matrimoni, i el retracte gentilici dit torneriasegons el qual, quan una persona vol vendre un bé immoble, ha d'oferir-lo en primer lloc als seus germans i altres parents col·laterals i, si aquests no volen adquirir-lo, pot després vendre'l a qualsevol persona; en el cas que el venedor no faci aquest oferiment previ, els parents del venedor poden retreure el bé immoble venut. Igualment els concedia, el rei, franquesa per censals, donacions, dots, successions, etc. i eren lliures de tota servitud reial, càrrega o imposició, en canvi del pagament d'un únic tribut al rei per veí, consistent en una mesura o sester de blat l'any, dit el galiu del rei, per tal com equivalia a un galiuo setena part d'una quartera aranesa.Aquest privilegi fou confirmat pel rei Alfons III el 1328 i per molts altres reis, àdhuc pels reis d'Espanya de la dinastia dels Borbó fins a Ferran VII (1817) i Isabel II (1846). El mateix rei Alfons III de Catalunya-Aragó el 1336 va concedir el privilegi que obligava el procurador general de la Vall a tenir taula de justícia o de revisió d'actuació i també l'havia de tenir el jutge o els qui exercissin justícia en nom del procurador general. Aquesta taula o revisió s'havia de tenir al lloc de Santa Maria de Mijaran.L'any 1365, d'acord amb la seva política, per obtenir diners, el rei Pere III va fer cessió a carta de gràcia de la Vall d'Aran al comte Hug de Pallars, però els aranesos el rebutjaren i recolliren els 2 000 florins amb què havia estat taxada la Vall i els lliuraren al rei Cerimoniós, contra una confirmació general dels privilegis i l'obligació de no alienar mai més el domini o la jurisdicció de la Vall. Igualment el rei Joan I, fill i successor de Pere III, el dia 1 de març de 1387 eximia els aranesos dels usos de passatges, peatge i altres drets que els exigia el General o Diputació de Catalunya i els reconegué els drets d'armar-se per fer cara als atemptats a les seves llibertats i independència. El mateix rei, el 1389, a la cort de Montsó, integrà la Vall d'Aran al Principat de Catalunya, ja que fins aleshores era només una entitat territorial adscrita a la corona d'Aragó, com ho eren altres països catalans: els comtats de Rosselló i Cerdanya, les Illes Balears o el Regne de València. La integració total de la Vall d'Aran al Principat de Catalunya fou definitivament decretada per la Generalitat durant l'interregne que anà de la mort de Martí l'Humà al compromís de Casp.Mentre açò passava, hi havia hagut un nou intent d'ocupació francesa de la Vall el 1390. Fou amb motiu que el comte d'Armanyac rebés dels Montferrat els drets que Lluís, duc d'Anjou, els havia transmès a la corona de Mallorca. Per a fer-los valer, intentà d'envair el Rosselló i després la Vall d'Aran, però fou rebutjat per les tropes catalanes comandades per Arnau de Cervelló i Ramon de Bages, ajudats pels aranesos. Aquesta petita guerra s'acabà el 1392 per raó del matrimoni de Violant, filla de Joan I, amb el comte de Foix-Bearn, Mateu, que a més era senyor de Castellbò i aliat de Carles VI de França. Mateu de Castellbò, emparentat amb els dinastes de la corona d'Aragó, aspirava a la formació d'un gran estat pirinenc a la mort de Joan I i, en absència del seu fill Martí, intentà de fer valer els seus drets a la corona d'Aragó i, amb el suport dels seus partidaris d'Aragó i Catalunya, envaí el territori català. L'Aran fou ocupat el 1396 per 1 200 combatents enviats pel comte de Foix-Bearn, però la campanya li fou adversa i aquestes tropes foren rebutjades i obligades a repassar la frontera per les forces del comte de Pallars, d'Arnau de Bellera, de Francesc d'Erill, de Guerau de Guimerà i del bisbe d'Urgell.Durant l'interregne que succeí a la mort de Martí l'Humà l'any 1410, aquesta vegada a iniciativa de Carles VI de França, el mariscal Bocicaut envaí de nou la Vall d'Aran, en absència del seu governador Arnau d'Erill, però la cort general del Principat reunida a Barcelona envià forces al punt de perill, que obligaren el mariscal a tornar enrere.El període comprès entre el 1462 i el 1490 és potser el més fosc de la història de la Vall, per tal com estigué gairebé durant trenta anys a mercè de bandolers com Capdèth Ramonet i Matxicot, que foren vençuts a l'estiu del 1477 per les germandats de la vegueria de Lleida, a la qual pertanyia el Pallars, i petits senyors al servei del rei de França, que s'aprofitaren de la manca de control efectiu de la vall per part dels monarques catalans. Aprofitant la guerra de Catalunya contra Joan II, Lluís XI de França promogué invasions no sols al Rosselló, sinó que, per distreure Joan II, en disposà una a la Vall d'Aran el 1473, amb una força composta de 300 cavallers i 5 000 infants comandats pels senyors d'Armanyac, d'Aura i de Comenge, però fou rebutjada per les tropes enviades des de Lleida pel comte de Ribagorça, amb la cooperació dels aranesos, comandats per Cebrià de Mont, Benet Marcó, posteriorment baró de Les, i Ferran d'Angulo, en nombre de 700 homes. L'any 1491 Ferran I ocupà i pacificà la Vall d'Aran.

L'edat moderna.

La segona muller de Ferran II, la reina Germana de Foix, l'any 1512 atorgà des de Montsó un nou privilegi sobre l'observança de les ordinacions generals i municipals.A mitjan segle XVI, a causa de les guerres de religió entre els hugonots i els catòlics que afectaren tot França, i malgrat la pau de Cateau-Cambrésis de 1559, que posà fi a les lluites gairebé constants de l'època de Carles V, la pressió militar francesa a la frontera pirinenca fou substituïda per la pressió dels hugonots d'Occitània, amb el suport del rei navarrès Enric III, futur Enric IV de França. Açò va ser causa d'una política d'intransigència per part de Felip II de Castella, el qual envaí Bearn i el Llenguadoc. Com a rèplica, l'any 1579 entrà a la Vall una expedició de 300 hugonots comandats pel vescomte de Sent Gironç, que arribà fins a Salardú, on fou rebutjada.

El 1598 es repetí una nova invasió: els invasors foren novament rebutjats per les milícies araneses, especialment per les que havia organitzat el terçó de Pujòlo, comandades per Joan Gómez, i les d'Urgell, que ho eren pel bisbe.

El 1615 Felip III de Castella concedí als aranesos la facultat d'exportar a França, tant en temps de pau com de guerra, tota mena de draps de llana i altres productes, com també importar del país veí i sense pagament de drets, vetes, cuirs, blats i queviures.Per cèdula del 8 de maig de 1613, el rei Felip III de Castella ordenà que el doctor Joan Francesc de Gràcia i Tolba, assessor del comtat de Ribagorça, en condició de visitador reial, es personés a la Vall i informés a la cort de l'estat, el govern, l'economia, els privilegis i els costums de la terra aranesa, cosa que complí i de la qual donà compte en una relació signada el 8 d'agost del mateix any.

Arran dels successos ocorreguts el 7 de juny de 1640 a Barcelona, origen de la guerra dels Segadors, i de la decisió del Principat de Catalunya d'acceptar la sobirania de Lluís XIII de França, el governador de la Vall, Lluís de Toralla, desobeí l'ordre rebuda de la Generalitat de Catalunya al març del 1643 d'acceptar l'obediència del rei francès. Els Toralla eren emparentats amb els Montgai de Lleida. Un d'ells, J. Baptista de Montgai i de Toralla, paer en cap i gran partidari de Felip IV de Castella, era el cap visible de l'oposició al partit afrancesat de la ciutat. El capità Toralla, el 2 d'abril de 1643, lliurà Castell-lleó i altres llocs a un exèrcit de Felip IV comandat per Martí Desllor, fet que va provocar l'entrada d'un exèrcit compost d'unitats catalanes i franceses a les ordres de Josep de Margarit, governador general de Catalunya. Aquest assetjà Viella, on s'havien atrinxerat les tropes castellanes compostes de 100 dragons valons i italians, 200 aragonesos i 100 miquelets aranesos. La vila fou ocupada i incendiada. El governador Toralla fugí pel port de Benasc, perseguit per partides gascones que havien vingut de França entre tempestes de neu. Margarit posà setge a Castell-lleó, on s'havien mantingut fortes unes companyies de soldats castellans i aragonesos. Aquestes capitularen al cap de sis dies i foren acompanyades per les tropes catalanes fins a la ratlla d'Aragó. Aquest fet s'esdevingué el 20 d'abril de 1643.

L'any 1659 se signà el tractat dels Pirineus, on la Vall d'Aran no fou qüestió a discutir, ja que el comissionat del rei de França, Pèire de Marca, afirmà que " ejus autem possessio interpellata non fuit".

En esclatar la guerra de Successió la Vall d'Aran prengué partit per l'arxiduc Carles d'Àustria. Entre els aranesos combatents, partidaris de Carles III, es destacaren en la lluita contra l'exèrcit castellà o borbònic els capitans Josep Portolà, Francesc Puig del Poal, Josep Puig i Jaume Móra, tant en la defensa de Castell-lleó com en l'acció contra l'intent francès d'entrar a la Vall l'any 1707. Es distingiren també en l'heroic setge de Benasc, assetjat per les tropes franco-castellanes, a les quals ocasionaren un gran revés, fent-los més de 1 400 baixes. Fins el 1711 els aranesos lluitaren al port de la Picada, amb avantatge, i al portilló de Bossost, contra les forces del general Rossel.Aquest mateix any fou ocupada la Vall pel marquès d'Arpajon, el qual s'apoderà de Castell-lleó i es llançà contra Salardú. Els seus veïns hagueren de recobrar llurs vides i heretats a preu de rescat. Els vasos sagrats de l'església foren duts a Castell-lleó, i no foren retornats fins a haver cobrat el marquès la darrera part del rescat convingut. A més, exigí una contribució extraordinària de 20 000 doblons a les comunitats municipals araneses, que augmentà encara més el seu successor Duvil, tinent de Felip V.

Felip V concedí el càrrec de governador a Gaspar de Les, de la família dels barons de Les, fill del darrer senyor, afusellat el 1707 pels austriacistes. Jurà el seu càrrec el 12 d'abril de 1712. La Vall d'Aran fou exclosa de les disposicions del decret de Nova Planta i mantinguda al marge de la divisió del Principat en corregiments.

A causa de l'incompliment de Felip V de les clàusules del tractat d'Utrecht referents a Itàlia, els governs francès i anglès van emprendre contra ell i el seu ministre Alberoni una acció de guerra. Fou el mariscal de camp duc de Berwick, defensor de la dinastia borbònica en la passada guerra de Successió, l'elegit per dirigir la invasió d'Espanya. Berwick encarregà al mariscal de camp Bonas la invasió, amb set batallons, de la Vall d'Aran, a la fi de la primavera del 1719. La guarnició de Castell-lleó, comandada pel baró de Les, aleshores coronel de cavalleria, resistí el setge durant quinze dies. Una vegada va haver capitulat, Gaspar de Les fou fet presoner i internat a França. Berwick hi posà de governador Charupier, home mancat d'escrúpols. Per les seves malifetes, Berwick ordenà la seva destitució i empresonament. El 1721, pel tractat de Madrid, fou retornada la Vall d'Aran. Felip V mantingué novament les constitucions de l'Aran, com també el dret de lliure comerç amb França (28 de juny de 1728) i la minoració en l'extracció de sal procedent de Gerri i Morreres i l'exempció en l'ús de paper segellat (14 d'octubre de 1735), privilegi que avui encara perdura. Durant la Guerra Gran, mentre el general Antonio Ricardos a mitjan 1793 entrava al Rosselló, els soldats de la Convenció s'apoderaven de la Vall d'Aran i l'ocuparen fins el 1796, que es veieren obligats a tornar-la per la pau de Basilea, però en canvi d'avantatges territorials a l'illa de Santo Domingo.

Els segles XIX i XX.

En la guerra del Francès, la Vall fou ocupada des del Principat pel port de Viella el 25 de maig de 1810, quatre dies abans que Lleida, per les tropes napoleòniques, forces que manava el mariscal Suchet i que operaven a Aragó. L'administració napoleònica segregà la Vall del Principat i la incorporà al departament de Sent Gaudenç, per decrets del 26 de gener de 1812 i del 15 de gener de 1813. La Vall fou evacuada i tornada a l'estat espanyol el 1815, que la incorporà al corregiment de Talarn, cosa que desagradà als aranesos. El Conselh Generau, en sessió de l'1 de setembre de 1822, acordà de fer-se independent del dit corregiment i reconèixer la Regència d'Urgell. Desapareguda aquesta, es mantingué reialista fins a la caiguda del règim constitucional (1823).

Durant la primera guerra Carlina es demostrà l'adhesió aranesa al tradicionalisme (almenys la classe dirigent), puix que els partidaris de Carles M. Isidre de Borbó s'apoderaren de la Vall d'Aran a l'agost del 1835, després d'haver derrotat les forces cristines o liberals, i la població no els oposà gens de resistència. Romangueren els carlins a la Vall fins que una columna comandada per Pascual Madoz Ibáñez, governador liberal de la Vall, vinguda per la part de França, els vencé el 28 de novembre al pont d'Aubèrt.Fou a partir d'aleshores que la Vall d'Aran restà definitivament incorporada a la província de Lleida, en establir a Viella un jutge de primera instància, càrrec que exercí el mateix Pascual Madoz fins el 26 de novembre de 1836, que es traslladà a Madrid com a diputat electe a les corts per Lleida. Dos dies després de la seva partença, el 28 de novembre, els carlins l'ocuparen de nou.

Un cop constituïda la Diputació Provincial de Lleida, fou nomenat diputat per Viella Joan Benosa, veí de la vila, que no prengué possessió per dificultats de trasllat a la capital. Aquest cooperà amb Madoz, el qual abans de partir construí sobre Viella una fortificació que anomenà el Fuerte de la Libertad, en el lloc anomenat Eth Castèth. Joan Benosa, per atemorir el clericat aranès, molt afecte al pretendent carlí, envià a la Diputació de Lleida una llista de capellans desafectes, el 25 de novembre de 1838.

La Vall d'Aran donà el percentatge més alt de soldats incorporats a files durant la guerra de Cuba i Filipines, del 1898, de tot l'estat espanyol.Dintre el segle XX, la vida de la Vall s'ha mantingut estacionària, amb les seves ocupacions tradicionals de l'explotació dels pasturatges i del bosc. Entre el 1923 i el 1929 va començar l'explotació elèctrica amb el salt de Cledes (la resta de centrals es construïren entre el 1947 i el 1963), cosa que va afavorir l'obertura de la carretera del port de la Bonaigua el 1924 i l'inici de l'obertura del túnel de Viella.

La caiguda de Lleida en poder de les tropes franquistes al març del 1938 accelerà l'ocupació de tot el sector pirinenc lleidatà, no sense resistència, com ho demostra la destrucció de Tírvia al Pallars Sobirà i el volament de l'església de Mijaran, tan vinculada a la tradició i els costums jurídics de la Vall. Viella fou ocupada el 17 d'abril de 1938.Acabada la guerra civil de 1936-39, s'iniciaren les accions del maquiso guerrilles antifranquistes, que tingueren una especial virulència a partir del 1944 amb l'alliberament de França per part dels aliats. El seu apogeu fou entre el 1944 i el 1949. El maquises llançà inicialment a la Vall d'Aran, que es trobava pràcticament ocupada pels guerrillers l'any 1944. Per recuperar-la, les autoritats franquistes se serviren de l'exèrcit. Al setembre del 1944 es produí a la Vall una veritable batalla on fou present el general Moscardó i en la qual fou utilitzada l'artilleria.

En les lluites de la Vall d'Aran, el maquistingué 588 baixes i l'exèrcit 248, entre les quals hi hagué dos oficials de la IPS, bé que, segons el parer d'aranesos que visqueren els fets, aquestes xifres són potser exagerades. Amb açò no s'acabà el malestar ni l'acció del maquisa la Vall; per açò l'exèrcit va obrir el túnel de Viella l'any 1948, que va permetre d'assegurar les comunicacions a l'hivern i liquidar el maquis.La història de la Vall d'Aran els darrers cinquanta anys està lligada al canvi econòmic, especialment al sector lligat amb el turisme, que ha capgirat la vida tradicional dels aranesos.

Mapa que representa a on es parlava l´occità, tret de http://www.occitania.org/index.asp