jueves, 11 de febrero de 2016

Conversaciones...

Conversación real entre dos padres:

P1: Que ya lo ha llegado la regla a tu niña?
P2: Sí chico, no puedes imaginarte qué conversas tenemos..
P1: Así pues tu niña ya es una mujer?
P2: Y antes qué era un lagarto?

_______________________

Conversa real entre dos pares:
P1: Què ja l'ha arribat la regla a la teva nena?
P2: Sí noi, no pots imaginar-te quines converses tenim..
P1: Així doncs la teva nena ja és una dona?
P2: I abans què era un llangardaix?

jueves, 28 de enero de 2016

Conversación real de una niña de 11 años con su padre en el supermercado:


Niña: papá pronto tendré la menstruación
Papá: Ah vale, guai
Niña: mira esas son las compresas que necesitaré
Papá: hummm lo tendré en cuenta
Niña: ¿tú sabes cuando me vendrá, a veces tengo flujo?
Papá: Quizás que se lo comentes a mamá que sabe más que yo de esos temas...
Niña; ya, pero es que me gusta hablarlo contigo...
Papá: Ningún problema...
Niña: las relaciones sexuales..., lo hemos estudiado, pero no sé, me parece asqueroso que el pene esté dentro de la vulva ¿me lo explicas?
Papá: ¿qué compresas decías que tenías que utilizar?, ¿eran estas?

sábado, 16 de enero de 2016

La fiebre...



La otra noche yacía en cama con fiebre, se me apareció el espectro (al estilo de cuando se le aparecía el maestro Yoda a Skywalker, sí, sí, he de dejar leer y ver tanta ci-fi…) de un antiguo profesor de matemáticas. Cuando se ven alucinaciones en vez de asustarse lo mejor que se puede haces es enfrentarse a ellas o como poco seguirles el rollo. Le dije hola con pocas ganas, no porque fuese mal profesor y mucho menos mala persona, pero sí que era un poco pesado y contaba chistes tremebundos…, le pregunté qué quería. Mi profe me saludó y me señaló que tenía menos pelo que cuando era su alumno, me restregó por la cara que no dedicaba tiempo a estudiar matemáticas, que sí, que siempre le gustó que la trigonometría y los números imaginarios se me dieran bien, pero que debía mejorar con las integrales y los elementos en revolución, me comentó que dejase de leer libros sobre la biografía de Turing y que me dedicase a leer más seriamente sobre criptografía, a la vez que aplaudía que fuese un fanático del sistema de numeración binario.
La verdad que me quedé flipado, y cuando creía que me iba desmayar del dolor de cabeza que tenía, mi exprofesor se puso a dar clases sobre geometría analítica y comentar la ecuación que tiene el nombre de catenaria, muy utilizada en las obras de Gaudí y en el cálculo de líneas eléctricas de alta tensión…poco a poco se fueron sumando otros espectros en la habitación, y todo se volvió cada vez más surrealista, pero estuvo bien recordar la ecuación de la recta…, qué raro es todo.

jueves, 3 de diciembre de 2015

Cariño VIII

I: Carinyo...
A: What?
I: T'estimo...
A: Vale
I: Je t'aime encore
A: Ok
I: Maite Zaitut
A: Muxu bat
I: T'aimi
A: d'acòrdi
I: ¡Joder que te quiero!
A: Gracias...
I: te quiero mucho, t'estimo molt!
A: ¡Pues muchas gracias!
I: Gilipollas...
A: yo también...Ieu tanben

miércoles, 28 de octubre de 2015

Bienaventurados...

Bienaventurados los que saben
que detrás de todos los lenguajes
se encuentra lo inexpresable. 
Rainer Maria Rilke.

viernes, 17 de julio de 2015

Por teléfono...

Por teléfono

Angie: Joder, ¿dónde estabas? Me ha costado encontrarte

Rus: A ver dime qué pasa y qué te corre tanta prisa...

Angie: Se ha muerto fulanito y tienes que venir al tanatorio...

Rus: pero…, gracias a Dios, no trataba con él

Angie: joder, ha sido tremebunda su muerte...

Rus: morir en se y per se ya es terrible, pero creo que en el tanatorio no hago nada y menos si lo conocía poco...

Angie: la colla hemos preparado una corona de flores bien guapa y muy cara en consonancia con el muerto... ¿vas a participar?

Rus: ¿en consonancia? Explícame eso… 

Angie: Joder, anda vente estamos todos aquí, es por una buena causa...

Rus: A ver si lo entiendo, quieres que me vista de negro, que pague 50 euros para una corona bien bonita para una persona que ni siquiera conozco, a ver me sabe muy mal que haya muerto porque como decía Done la muerte de cualquier persona me disminuye porque estoy ligado a la humanidad, pero coño que no le conocía Angie, ¿qué pasa que ahora os ha cogido Tanatorofilia?

Angie: Rus por favor, Fulanito era muy buena persona...

Rus: ¡el mes pasado decías que era el hijodeputaperrojudio que me dejó por una de 18 años!

Angie: Albert me ha dicho que te dijese que el panegírico lo escribes tú, que se te dan bien...
Rus: lo que me faltaba ahora estoy en la categoría de escritor de panegíricos...

Angie: Vamos hombre no pensé que tuvieses el alma congelada...

Rus: ¿el alma congelada? No me quiero imaginar si el que hubiese muerto fuese un amigo o amiga del alma...

Angie: Pues oye si quieres solo ven el día que tengas que decir el panegírico...le hemos comprado una gran estelada que pondremos en el ataúd...

Rus: ¿una estelada? Pero “us heu begut l’enteniment? (traducción literal del catalán: os habéis bebido el entendimiento?)... ¡si era más fascista que Mussolini!...

Angie: joder tío, de verdad, ¿solo vas a poner pegas?

Rus: Mira no voy a ir a un tanatorio, ni voy a escribir ningún panegírico, tampoco voy a ir al entierro y mucho menos gastarme la pasta en flores, ni coronas, ni estelades cuando apenas traté con el protagonista y cuando lo hice fue para ver que era un gilipollas, un egoísta y una mala persona, no me gusta que haya muerto, pero tampoco por su muerte lo voy a convertir en un héroe, y otra cosa ese tío a la mayoría os hizo mucho daño, así que ya somos mayorcitos y que cada cual haga lo que le dé la gana...

Angie: de acuerdo Rus no te enfades..., pero… ¿nos escribirás el panegírico?

Rus: ...

Nota: Al final Rus escribió el panegírico en “consonancia” con el muerto..., Angie, Rus y toda la colla tuvieron que salir corriendo, ya que se existía el riesgo de que hubiese que escribir otro...

viernes, 7 de febrero de 2014

Contes d'Occitània. Contes occitans traduïts al català per Manèl Zabala.

De Contes d'Occitània, seleccion e traduccion al Catalan per Manèl Zabala, escrivan e professor de lenga e cultura occitana al CAOC. Contes braves e polits, o vos recomandi.

Adieu!
Alejandro

martes, 24 de diciembre de 2013

Qui va ser Santa Claus? Per Cristina Masanés a Sàpiens.

Santa Claus, Santa Clos, Sant Nicolau, el Pare Noel, Father Christmas, el Viejito Pascuero... Vestit de vermell, de verd, de blanc, amb barba o sense, amb sac o amb trineu... amb diferents noms i indumentària, forma part d’un imaginari que va més enllà de les pàtries. És l’imaginari universal de la infància. I com totes les llegendes, el seu origen s’explica de més d’una manera. Per Cristina Masanés. Hi ha qui defensa que el mite de Santa Claus és recent, producte de la imaginació de dos escriptors americans, quan, a mitjan segle XIX, van refer una figura que els immigrants holandesos havien portat de l’Europa del nord, i que un dibuixant satíric i els publicistes de la Coca-Cola Company reinventarien després. I en certa manera, és així. Però el relat demana una mica més de detall. Anant als fets, haurem de viatjar primer a la vora de la Mediterrània, a l’actual Turquia; després, al sud d’Itàlia, a Bari, i als països nòrdics, i finalment a Amèrica, per completar la història d’un entranyable vellet amb un ofici singular: dur regals als nens que es porten bé.  

Nicolau de Mira, el bisbe turc que ajudava els més petits.
Protector dels nens i els mariners, es va convertir en el patró de Grècia, Turquia i Rússia.

 L’origen d’aquest personatge sembla que arrenca amb un bisbe anomenat Nicolau. Nicolau de Mira va viure a les valls de Lícia, l’actual Turquia, al segle IV. En concret, va néixer a Pàtara, tot i que hi ha més d’una versió. Fill de bona família, la pesta se li va endur els pares i ell va repartir el patrimoni familiar entre els afectats per la malaltia i va marxar cap a Mira, antiga ciutat grega de l’Anatòlia egea, per viure amb el seu oncle, que era bisbe. Als 19 anys el van ordenar sacerdot. Quan l’oncle va morir, va ocupar el seu lloc com a bisbe de Mira.

La llegenda n’explica moltes històries: miracles i ajuts als desposseïts i, sobretot, als nens. Asseguren que tot resant va curar uns nens que havien estat apunyalats; també, que va salvar uns mariners d’una tempesta: quan aquests van invocar el seu nom, se’ls va aparèixer i les aigües es van calmar. Però, sobretot, va resoldre el difícil cas d’un pare que no tenia diners per donar el dot a les seves tres filles i casar-les. Davant la decisió de vendre’n una, el bisbe va passar de nit per la casa, va obrir la finestra i hi va deixar tres bosses d’or dins les mitges de les noies, que penjaven de la xemeneia per assecar-se. Els pobres de Mira, els orfes i els mariners, aviat el van fer el seu patró. Malgrat la dubtosa fidelitat dels fets, el mite de Nicolau de Mira havia nascut.

Un personatge històric Tot i que es té poca documentació històrica sobre aquesta figura, sembla que per ordre d’un decret de l’emperador Licini contra els cristians va ser empresonat i torturat, però l’emperador Constantí va alliberar-lo. Després, va participar en el concili de Nicea, en què va defensar les seves tesis sobre la divinitat de Crist tot condemnant les doctrines d’Ari, que la negaven. En totes les disputes eclesials, es guanyava l’adversari amb una suavitat extrema. Defensava sempre els dèbils i aconseguia moltes conversions. La seva generositat el va fer llegendari.

 Nicolau de Mira va morir el 6 de desembre del 345, una data que aviat es va celebrar: la gent de Mira deixava menjar per al sant i palla per als cavalls a la porta de casa. L’endemà, els nens hi trobaven regals i joguines, un costum que es va anar estenent més enllà de la ciutat. Protector dels mariners, es va convertir en patró de Grècia, Turquia i Rússia. Quan, davant de l’amenaça de les invasions musulmanes, les seves restes perillaven, l’any 1087 van ser traslladades a la ciutat de Bari, al sud d’Itàlia, on encara es troben. El culte de la gent de Bari va engreixar considerablement el seu repertori de miracles. Des de llavors, a Orient el coneixen com a sant Nicolau de Mira, i a Occident, com a sant Nicolau de Bari. La fama del bisbe que ajudava els desvalguts es va estendre per tot el món medieval. De fet, va ser una de les figures populars més estimades i, des de mitjan segle XIII, el dia de Sant Nicolau l’hàbit de fer regals als nens es va anar estenent.
  
L’altre Nikolaas, el de Lapònia. El jovenet que tallava joguines de fusta per als altres nens del poble.

Però la figura del bisbe turc es barreja amb la d’un altre Nikolaas de l’Europa del nord. Nikolaas Joulupukki era un nen que havia nascut a Lapònia, al nord de Finlàndia, i un 6 de desembre havia quedat orfe. Al petit poble on vivia, van tenir-ne cura d’una manera singular: passava un any amb cada família. Com a agraïment, el nen tallava joguines de fusta per als altres nens del poble. Ja de gran, ho va continuar fent fins que va morir, i, un cop mort, els caps de família dels pobles de la zona van seguir aquest costum durant anys, una pràctica que es va anar estenent a Finlàndia i als països del nord d’Europa donant lloc al mite de Joulupukki o de Sint Nikolaas.

A Holanda, on el Sint Nikolaas finès havia arrelat fort, en van fer un dels seus patrons. I així, el dia 6 de desembre celebraven cada any el Sinterklaas. D’Holanda va passar a Alemanya. Quan comerciants inquiets i gent sense recursos d’aquest país van emigrar cap a Amèrica en el segle XVII, es van endur les seves tradicions, entre les quals hi havia la festa de Sinterklaas. Els fills dels holandesos que van fundar Nova Amsterdam, que amb els anys es va dir Nova York, també posaven palla i menjar a la finestra la nit del 6 de desembre.

Cal unir aquests dos relats per entendre l’origen de Santa Claus. Si bé com a figura és una tradició moderna que es va popularitzar al nord d’Europa i a l’Amèrica del Nord partint del Sinterklaas holandès, als altres països europeus aviat va connectar amb la tradició medieval del bisbe turc que ajudava els nens. Una i altra, el sant turc i el nen finès, són al darrere del vellet generós que ens visita cada Nadal, un vellet que ens ha arribat amb una indumentària i una iconografia elaborats a l’Amèrica del XIX.

 Un Santa Claus a l'americana La imaginació de dos escriptors desperta el mite.

L’any 1809, l’escriptor americà Washington Irving va escriure un llibre en to satíric, Història de Nova York, en què, entre altres tradicions, ridiculitzava el Sinterklaas. En el llibre d’Irving, el sant holandès era convertit en el vigilant de Nova York i batejat en to de broma segons la fonètica anglosaxona: Santa Claus. Va ser un llibre que va portar aquesta figura més enllà de la comunitat d’immigrants holandesos i alemanys. Vint anys més tard, el professor d’estudis bíblics Clement Clarke Moore, partint del llibre d’Irving, va publicar un poema de Nadal que va tenir molt èxit en què concretava els detalls de la història de Santa Claus: era un gnom que la nit de Nadal (i no el dia 6!) arribava a les cases amb els regals dalt d’un trineu volador. Era baixet i (compte!) molt prim. Santa Claus no serà gras ni barbut, ni vestirà de vermell fins la dècada del 1860, quan el dibuixant Thomas Nast va fer-lo així per a les seves il·lustracions nadalenques de la revista Harper’s Weekly. Nast va fixar-se en el poema de Clarke Moore i en va fer una caricatura que va triomfar. Havia nascut el Santa Claus modern... o quasi. L’últim toc, la seva cara afable i, sobretot, els ribets blancs del vestit, el devem a l’ull comercial de la Coca-Cola Company. Però abans encara havien de passar més coses.

Una icona comercial.

A mitjan segle XIX, quan Santa Claus ja era una figura americana que no tenia massa a veure amb l’originari bisbe turc ni amb el nen nòrdic que va quedar orfe, va tornar cap a Europa. En concret, a Anglaterra, i d’allà va passar a França, on es va fusionar amb la figura del Bonhomme Noël. El Pare Noel francès s’assemblava físicament al Santa Claus americà: era un vellet amb cara de bo, però vestia de color blanc i daurat. El 1926, la Lomen Company, una empresa que produïa grans frigorífics especialitzats a conservar carn de ren, va crear per a la seva campanya de Nadal la imatge d’un Santa Claus o Pare Noel que venia del nord guiat per rens i el va exhibir a les grans ciutats dels Estats Units. Finalment, l’any 1931, la Coca-Cola va demanar al pintor Habdon Sundblom que refés la imatge de Santa Claus per fer-lo més proper a la gent i, per tant, més versemblant. El resultat va ser un Santa Claus més rodonet, més luxós i vestit amb ribets blancs a les mànigues i la jaqueta. Amb les noves tècniques de publicitat i els hàbits de consum dels anys cinquanta, seixanta i setanta del segle XX, Santa Claus es va convertir en una icona comercial que cada any, per la campanya de Nadal, movia molts diners.

Santa Claus viu a Korvatunturi.

Des de llavors, cada 25 de desembre, Santa Claus baixa del nord dalt d’un trineu volador ajudat pels seus gnoms a repartir els regals que surten del sac màgic. El nas vermell de Rudolph el ren els orienta en la seva llarga nit per tots els cels. A Finlàndia, des que un programa de ràdio per a nens emès des del 1927 fins al 1956 així ho va explicar, asseguren que Santa Claus viu a Korvatunturi, una muntanya al nord-est del país, a la frontera amb Rússia i prop de la ciutat de Rovaniemi. Convertida en un destí turístic d’hivern, l’oficina de correus d’aquesta ciutat rep més de 700.000 cartes de nens cada Nadal. I és que el món global ha fet encara més universal aquest mite que va néixer alhora a la Mediterrània i a l’Europa del nord, se’n va anar cap a Amèrica i va tornar a creuar l’oceà. No hi ha tants mites que traspassin fronteres com ho ha fet el vellet que premia els nens que es porten com cal. Mitjons o mitges, amb xemeneia o no, entri amb forma de fum o no... tant se val. El que tots els nens saben és que Santa Claus o el Pare Noel té uns gnoms màgics molt eficients que vetllen tot l’any per saber qui es porta bé i qui no. El que val, dels mites, és allò que eduquen. Què vol dir portar-se bé? Pregunteu-ho als nens uns dies abans de Nadal. Aquesta és la vertadera força de Santa Claus. A més  dels regals, és clar.

El vermell Coca-Cola. La imatge publicitària consolida les tonalitats rogenques.

Tot i que les semblances entre el logo d’aquesta marca universal i la imatge del Santa Claus modern són innegables, no és clar que el vermell fos una invenció del dissenyador gràfic que va partir del color corporatiu de la Coca-Cola. Tot i que sovint s’expliqui així, Santa Claus no vesteix el vermell Coca-Cola. Encara que la tradició l’havia vestit de maneres diferents (verd, blanc, marró...), en l’antiga iconografia religiosa els bisbes ja vestien de vermell. Però també és veritat que després de l’agressiva campanya nadalenca de la Coca-Cola l’any 1931, ja ningú no es va atrevir a vestir-lo diferent.

Articles trets de la pàgina web de la revista Sàpiens:

http://www.sapiens.cat/ca/notices/2010/12/qui_va_ser_santa_claus_617.php

http://www.sapiens.cat/ca/notices/2010/12/nicolau_de_mira__el_bisbe_turc_que_ajudava_els_mes_petits_618.php

http://www.sapiens.cat/ca/notices/2010/12/nicolau_de_mira__el_bisbe_turc_que_ajudava_els_mes_petits_618.php

http://www.sapiens.cat/ca/notices/2010/12/un_santa_claus_a_l_americana_620.php

http://www.sapiens.cat/ca/notices/2010/12/el_vermell_coca-cola_621.php

jueves, 19 de diciembre de 2013

Nou blog d'Històries de Viatger (II). La realitat a través de la fotografia.

Buenas noches a todos y todas.

He creat un nou blog intitulat Històries de Viatger (II). La realitat a través de la fotografia. El blog no pretén altra cosa que posar les proves de fotografia amb la meva càmera Canon 110 D eos i la compacta Canon SX 2100 IS i observar les diferents realitats a través de les fotos.
 _________________________________

He creado un nuevo blog que lleva por título Històries de Viatger (II). La realitat a través de la fotografia. El blog no pretende otra cosa que poner las pruebas de fotografía con mi cámara Canon 110 D eos y la compacta Canon SX 2100 IS y observar las diferentes realidades a través de las fotos.

http://alejandrobenitorusinol.wordpress.com/about/ 

Así pues sed bienvenidos/as,
Alejandro